Tornem-hi. Avui tenc ganes de remenar de bell nou el tema del pàrking subterrani de la plaça dels pins. Avui, però, no vull plantejar si és o no convenient construïr un pàrking a una plaça cèntrica i amb una mala accessibilitat. Vull xerrar només sobre el tema dels pins.

Vaig ser molt categòric, en un comentari anterior, afirmant que no era possible sembrar arbres sobre un pàrking subterrani. Ara ho voldria matitzar: possible, segur que ho és. Avui en dia, hi ha poques coses impossibles, a l’àmbit de l’enginyeria i l’arquitectura, si un està disposat a gastar prou doblers.

Ara bé, que sigui possible no vol dir que sigui viable. És cert que els pins tenen unes arrels bastant superficials, però si en volguessin sembrar de nou sobre el pàrking hi hauria que posar una capa de terra de, com a mínim, mínim, un metre de gruix. Açò vol dir una tona (1.000 Kg.) de terra per metre quadrat. Sense comptar, evidentment, el pes adicional dels propis pins que, en ser adults, tindrien un pes de centenars de quilos. Posem que, de mitja, la coberta del pàrking hagués d’aguantar uns 1.500 kg. per metre quadrat. Quina densitat de columnes caldria situar-hi, per suportar aquest pes? Si algún arquitecte o enginyer ens llegeix i ens pot il·lustrar, seria fantàstic.

La impermeabilització de la coberta del pàrking, per altra banda, hauria de ser a prova d’arrels. És cert que les arrels dels pins són més aviat superficials, però us puc assegurar que poden penetrar un metre cap avall, i molt més. Quin cost tindria, tot açò?

Potser penseu que aquest és un exercici de pura especulació i, de fet, teniu raó. Reconec que em manquen dades concretes i els coneixements tècnics necessaris. Però així i tot, hi ha quelcom fàcilment comprovable: quantes places coneixeu, amb infrastructures subterrànies (pàrquings, estacions de tren…) que tinguin la superfície coberta d’arbres?

El resultat, en aquests casos, sempre sol ser el mateix: grans superfícies de formigó, desertes i inhospitalàries.

Escrit per Rassputin

Idò si: per variar un poc, una bona notícia.

Fa poc, un bussejador va veure i fotografiar, a Mallorca (concretament a la reserva marina de l’Illa del Toro, a Calvià) una foca monjo. Aquesta espècie, més coneguda a les Illes Balears com a vell marí (segurament aquest nom és una deformació de vedell marí ) feia cinquanta anys que no es veia per les nostres costes.

Originalment, vivia per tot el Mediterrani i part de l’Atlàntic (la seva zona de distribució arribava fins a les illes Canàries, Madeira, Cabo Verde i les costes de l’Àfrica nord-occidental). Actualment només en queden cinc-cents, la majoria a Mauritània. Però n’hi ha almenys un que neda, de bell nou, per les nostres aigües!

El bussejador va contar que va veure entrar “una cosa gran” en una cova submarina i que s’hi va dirigir “per veure de que es tractava”. Gràcies a açò que, almenys des del meu punt de vista, és un acte de valentia inconcebible (si jo veiés entrar un enorme animal no identificat en una cavitat submarina sortiria de l’aigua en un temps récord) tenim notícia de la presència d’aquest animal.

Tal vegada es tracta només d’un animal perdut; però potser n’hi ha més! 

És possible que les poblacions de vell marí es recuperin?

Escrit per Rassputin

Mirau-ho, perquè és qüestió d’un moment i conté algunes dades força reveladores.

Penjat per Rassputin

Aquests darreres dies un senyor molt indignat s’està passejant per diferents programes de les emissores de ràdio de Menorca reclamant que les institucions li deuen 2 milions d’euros. És el president o algun alt responsable del Menorca Bàsquet.

No se si s’ho inventa o realment les diferents institucions balears es van comprometre a donar al club, aquesta quantitat de diners. Si és així, em sembla vergonyós que 2 milions d’euros dels nostres impostos es dediquin a pagar les despeses d’aquest equip de bàsquet.

Suposo que aquests diners serveixen , entre d’altres coses, per pagar sous d’escàndol a jugadors de fora per poder mantenir l’equip a un alt nivell ( no se si hi ha cap jugador de Menorca). Si és així, he d’entendre que els millors equips son els que reben més diners públics per poder pagar als millors jugadors.

Potser simplifico una mica el tema, ja que alguns equips deuen tenir importants patrocinadors privats, però molts altres segur que haurien de baixar de categoria si no fos per les aportacions milionàries que paguem entre tots.

Per altra banda, segur que tenir un equip a primera divisió contribueix a promocionar l’illa de Menorca, i amb això i guanyem tots, però em nego a acceptar que això tingui un preu tan elevat.

Estic d’acord en que es faci un pavelló, que després es podrà utilitzar per altres coses, però per què hem de pagar les despeses del club?. Si no tenen diners, que baixin de nivell i que juguin dins de les seves possibilitats.

Els que tenim un grup de música ens agradaria poder tocar cada setmana a grans estadis al costat dels més grans, però toquem allà on podem i també contribuïm i segur que molt, a donar a conèixer a nostra illa.

Així que també volem 2 milions d’euros, i si no ens indignarem molt!

Escrit per Camarlengo

Ahir vaig anar a la manifestació en contra de l’aparcament subterrani a la plaça dels pins i vaig arribar tard.
Resulta que vaig voltar per trobar aparcament i en vaig trobar un a 50 metres de la plaça. Serà possible!. Fer caminar a un Ciutadellenc 50 metres! Si Déu volgués que caminessim no hauria inventat el cotxe. Amb un pàrking davall els pins, hauria pogut ser puntual per poder protestar en contra d’aquest pàrking. No hi dret!!

Escrit per Camarlengo

Siguem realistes, la plaça dels Pins no és precisament el Central Park de Ciutadella. Els pins d’aquesta plaça no son un pulmó per ciutadella. Només és la meva opinió, i vull que consti que a jo no m’agrada la idea que cada vegada hi hagi més cotxes, no m’agrada la idea que la gent agafi el cotxe per anar a cinc-cents metres de casa seva. No em sembla desastrosa la idea que es faci un aparcament subterrani davall de sa plaça dels pins, i que per fer-la hagin de talar els pins que ara hi ha. Ara que m’agradaria que a canvi es comprometessin a plantar-ne uns altres arbres de nou, allà mateix, i posats a demanar, a qualsevol altra banda de Menorca, encara que no fossin pins. I suposo que no ho faran. De totes maneres crec que l’aparcament subterrani fa molta més falta a la plaça del príncep (darrera d’es molí) o també darrera de l’Oar.
Escrit per (Gemec)

Estic cansat de sentir disbarats nacionalistes. Francament cansat. I, tot i que sé que açò no alleujarà el meu cansament, m’agradaria fer algunes puntualitzacions.

Em sembla obvi (i crec que ho hauria de ser per qualsevol demòcrata) que si un estat engloba regions on es parlen idiomes diferents, només existeixen dos possibles models lingüístics que es puguin considerar justos i igualitaris per tots els ciutadans:

1. Cadascuna de les llengües és utilitzada per l’administració pública, exclusivament, a la seva pròpia zona de distribució.

2. Totes les llengües són utilitzades per l’administració pública en tot l’àmbit de l’estat.

Qualsevol altre model implicaria el manteniment d’uns privilegis, per part d’un conjunt dels ciutadans, per sobre d’un altre grup; situació totalment incompatible amb els principis d’un estat democràtic.

Desgraciadament, la democràcia es un invent recent, a la majoria de països del món, de manera que molts estats plurilingües han seguit, durant llargs períodes de temps, polítiques que no es corresponen amb cap de les dues anteriors. Aquestes polítiques es poden resumir en un sol model:

3. Només un dels idiomes de l’estat és utilitzat en l’administració pública, a l’àmbit de tot l’estat. Les altres llengües queden fora de l’administració pública.

Aquesta situació, unida als inevitables moviments de població que es produeixen a l’interior de qualsevol estat, ha produït una nova situació: certs estats compten amb regions els habitants de les quals parlen un idioma a i regions a les quals conviuen parlants d’un idioma b amb una minoria (més o menys àmplia) de parlants de l’idioma a.

Crec necessari obviar, a l’hora de buscar sol·lucions, que l’actual situació d’aquests països és el fruit de llargs períodes d’injustícia. A l’hora d’establir una determinada política lingüística, ningú ha de pagar per les injustícies comeses en èpoques anteriors. S’ha de buscar, simplement, el model més just i igualitari pels ciutadans actuals, tenint en compte la situació actual.

És possible, per tant, aplicar en aquests estats algun dels dos models que abans proposava com els únics justos i igualitaris? Evidentment, si. El més fàcilment aplicable (parlant en termes estrictament econòmics) és el primer. Però com s’aplica aquest model en el cas d’una regió x on conviuen parlants de dos idiomes diferents? Senzillament, permetent la utilització alternativa de tots dos idiomes per part dels ciutadans i dels funcionaris de l’administració pública. Açò, evidentment, implica que els funcionaris d’aquella regió estaran obligats a conèixer els dos idiomes i que totes dues llengües formaran part de l’educació pública.

Ara bé; aquest model planteja un problema: els ciutadans que visquin en una regió (anomenem-la y) habitada només per parlants de la llengua a patiran un greuge comparatiu en relació als ciutadans que visquin en una regió x habitada per parlants de la llengua b i per parlants de la llengua a; ja que els segons, en funció dels coneixements lingüístics derivats de l’educació proporcionada per l’estat, podran treballar a l’administració pública tant a la regió x com a la regió y, mentre que els primers només ho podran fer a la regió y.

Com resoldre aquesta injustícia? Des del meu punt de vista, només hi ha una manera: establint l’ensenyament d’ambdues llengües, a i b, a tot l’àmbit de l’estat. És a dir, adoptant el model 2 dels anteriorment exposats. Per aquells països amb unes característiques com les descrites més amunt, és l’únic model just i igualitari, capaç d’acabar definitivament amb el privilegis d’uns grups de ciutadans per sobre dels altres.

No hi ha dubte que alguns dels habitants de la regió y d’algun d’aquests teòrics països podrien dir: “I no seria més pràctic i econòmic retornar al model 3?”

És possible que si, no ho negaré. Però és que fer les coses de forma justa, respectant els drets de tots els ciutadans i prescindint de privilegis, no sol ser fàcil. La veritable democràcia, la llibertat i la igualtat solen ser coses complicades i poc pràctiques. I, malgrat tot, crec que tots estarem d’acord en que les hem de defensar per damunt de tot.

Escrit per Rassputin

Els murmuradors són, possiblement, una de les espècies més emprenyadores (tot i que no de les més perilloses) de totes les que habiten la vida social humana. Ben segur que gairebé tots hi heu entrat en contacte algún cop: són especialment freqüents a llocs de treball, grups professionals i altres ambients similars.

Si em permeteu, us donaré un parell de consells per protegir-vos-en.

Primer de tot, IDENTIFICAU-LOS. És evident que gairebé tothom, en alguna ocasió, ha fet algún comentari crític (potser fins i tot amb un poc de mala llet) sobre algún company. Açò, però, no ens converteix en murmuradors. El murmurador típic es distingeix, normalment, per parlar malament de tothom de forma sistemàtica, difondre rumors de dubtosa veracitat i crear enfrontaments i enemistats entre la resta dels seus companys.

Quines són les motivacions d’un murmurador?

La més òbvia és el simple avorriment. Potser no són, en molts casos, persones amb una vida gaire satisfactòria, de manera que una forma de compensar-ho és omplir-la amb xafarderies alienes.

Una altra motivació és, possiblement, l’intent d’obrir-se pas a costa dels companys. Els murmuradors no són gent especialment brillant, de manera que la única manera de sobresortir (o, simplement, de no quedar per davall) és enfonsant un poc a tots els altres. 

L’actitud dels murmuradors amaga, encara, una darrera finalitat: ells creuen possible enfrontar a tothom contra tothom conservant, per ells mateixos, una certa neutralitat de la qual podràn treure profit: es tracta del famós divide et vinces de Juli Cèsar.

Un cop identificats els murmuradors, NEUTRALITZAU-LOS.

El primer pas per neutralitzar un murmurador és no deixar-se infectar. Cal tenir en compte que la conducta murmurativa és enormement contagiosa. Aquest contagi es pot produïr per dues vies: com a defensa contra un murmurador, en un intent d’atacar-lo amb la seva pròpia arma; o bé induït pel propi murmurador, en un intent d’extreurer-vos afirmacions comprometedores sobre altres companys. S’han d’evitar, des del meu punt de vista, tots dos casos. En primer lloc, perquè convertir-se en un murmurador implica caure en un dels nivells més baixos de degradació moral que es pugui concebre i, en segon lloc (com veurem més endavant) perquè la conducta d’un murmurador sempre és contraproduent.

Una bona opció és deixar clara quina és la vostra postura. Si el murmurador us vé a contar alguna xafarderia, diguau-li, simplement, que no us interessa. No us convertiu en una baula més de la cadena de murmuracions. Es tracta, com diuen els castellans, de cortar por lo sano.

Desemmascarau-lo, però sempre de forma suau, evitant enemistar-vos amb ell i convertir-vos en l’objecte principal de les seves murmuracions. Amb una broma li podeu fer saber al murmurador que sabeu què és i què fa (li podeu fer entendre que el teniu calat, vaja).

I per acabar, no us preocupeu excessivament ni els doneu més importància de la que es mereixen. Els murmuradors, tot i que poden fer mal de forma puntual, no es solen sortir amb la seva. No crec que hi hagi gaires murmuradors que hagin arribat a llocs preeminents o que hagin enfonsat a ningú, a nivell professional o social, a través de la simple murmuració. 

Els motius del seu fracàs:

En primer lloc, que la gent no acostuma a ser tan estúpida com ells es pensen (gairebé tothom és conscient de que si algú et parla malament de tothom, també parlarà malament de tú quan no hi siguis present).

En segon lloc, i encara més important: la murmuració no constitueix una estratègia evolutivament estable. És a dir, que un murmurador només es podrà sortir amb la seva si és l’únic murmurador dins d’un grup concret, però a mesura que apareguin altres murmuradors tendiràn a atacar-se entre ells, sortint molt més a compte ser un no murmurador i quedar-se al marge.

Esper que la meva humil experiència us pugui resultar d’alguna d’utilitat.

Ja ho sabeu: si trobau un murmurador, neutralitzau-lo.

I si vosaltres mateixos sou murmuradors, replantejau-vos la vostra estratègia.

Escrit per Rassputin

Sabeu que és un crank? No, no em referesc a aquells crustacis marins que solem veure entre les pedres, quan anam a la platja.

Un crank és una persona que defensa una “teoria científica” desfasada, absurda, indemostrable o amb totes les evidències en contra.

Internet s’ha convertit en un mitjà ideal per aquesta gent: n’hi ha moltíssims, i alguns són extremadament divertits.

Aquí us deixo una selecció de les millors teories:

Cicatrices. Nueva teoría de la evolución : Aquest és el títol d’un llibre que ha escrit un erudit investigador mexicà, que afirma que nosaltres descendim d’una espècie humana hermafrodita que va viure “por millones de años desperdigada por el mundo”. La base d’aquesta teoria: “El cuerpo humano nace con cicatrices y al estudiar éstas también nos pudieran dar a conocer nuestro pasado remoto. Un ejemplo de estas cicatrices es la que tiene el varón y la cual va desde el frenillo, junto al glande, por la parte inferior del pene, por en medio del escroto hasta llegar al ano. Donde la mujer tiene una abertura, el hombre tiene una sutura. ¿Por qué? ” La resposta, evidentment, l’hauria poguda trobar en un manual d’embriologia; i potser, fins i tot, hauria pogut aprofitar la mateixa visita a la biblioteca per assabentar-se de que és possible distingir el sexe d’un individu a partir de l’esquelet. Les restes conservades dels nostres avantpassats prehistòrics idò, si són prou completes, ens permeten saber si eren mascles o femelles. Ni rastre d’hermafrodites… quina llàstima!

Cosmos y Gea. Fundamentos de una nueva teoria de la evolución : Un altre llibre interessantíssim sobre evolució, escrit per un enginyer català. Aquest senyor, en una entrevista, afirma que l’home és la ”célula madre o el prototipo de toda la evolución terrestre” i que “todos los fósiles desenterrados muestran claramente lo que son: seres posthumanos, es decir, formas surgidas de un ascendente humano y comprometidas en un proceso natural de deshominización”.

Si algun paleontòleg vol fer quadrar les evidències amb aquesta teoría, es pot arromangar, perquè haurà de destruir/alterar moooltes proves…

Avui he decidit començar un nou apartat dins el blog, que portarà per títol “Grans frases”. I és que , alguns cops, una sola frase conté més saviesa o més humor que tot un discurs.

Aquí va la primera: 

“Dios hizo el mundo en seis dias. Hasta el momento nadie se ha podido explicar a qué venía tanta prisa. Así ha quedado como ha quedado.”

Jaume Perich (Barcelona, 1941 - Mataró, 1995) escriptor i dibuixant català.

Penjat per Rassputin