Ja que hi som

Estic cansat de sentir disbarats nacionalistes. Francament cansat. I, tot i que sé que açò no alleujarà el meu cansament, m’agradaria fer algunes puntualitzacions.

Em sembla obvi (i crec que ho hauria de ser per qualsevol demòcrata) que si un estat engloba regions on es parlen idiomes diferents, només existeixen dos possibles models lingüístics que es puguin considerar justos i igualitaris per tots els ciutadans:

1. Cadascuna de les llengües és utilitzada per l’administració pública, exclusivament, a la seva pròpia zona de distribució.

2. Totes les llengües són utilitzades per l’administració pública en tot l’àmbit de l’estat.

Qualsevol altre model implicaria el manteniment d’uns privilegis, per part d’un conjunt dels ciutadans, per sobre d’un altre grup; situació totalment incompatible amb els principis d’un estat democràtic.

Desgraciadament, la democràcia es un invent recent, a la majoria de països del món, de manera que molts estats plurilingües han seguit, durant llargs períodes de temps, polítiques que no es corresponen amb cap de les dues anteriors. Aquestes polítiques es poden resumir en un sol model:

3. Només un dels idiomes de l’estat és utilitzat en l’administració pública, a l’àmbit de tot l’estat. Les altres llengües queden fora de l’administració pública.

Aquesta situació, unida als inevitables moviments de població que es produeixen a l’interior de qualsevol estat, ha produït una nova situació: certs estats compten amb regions els habitants de les quals parlen un idioma a i regions a les quals conviuen parlants d’un idioma b amb una minoria (més o menys àmplia) de parlants de l’idioma a.

Crec necessari obviar, a l’hora de buscar sol·lucions, que l’actual situació d’aquests països és el fruit de llargs períodes d’injustícia. A l’hora d’establir una determinada política lingüística, ningú ha de pagar per les injustícies comeses en èpoques anteriors. S’ha de buscar, simplement, el model més just i igualitari pels ciutadans actuals, tenint en compte la situació actual.

És possible, per tant, aplicar en aquests estats algun dels dos models que abans proposava com els únics justos i igualitaris? Evidentment, si. El més fàcilment aplicable (parlant en termes estrictament econòmics) és el primer. Però com s’aplica aquest model en el cas d’una regió x on conviuen parlants de dos idiomes diferents? Senzillament, permetent la utilització alternativa de tots dos idiomes per part dels ciutadans i dels funcionaris de l’administració pública. Açò, evidentment, implica que els funcionaris d’aquella regió estaran obligats a conèixer els dos idiomes i que totes dues llengües formaran part de l’educació pública.

Ara bé; aquest model planteja un problema: els ciutadans que visquin en una regió (anomenem-la y) habitada només per parlants de la llengua a patiran un greuge comparatiu en relació als ciutadans que visquin en una regió x habitada per parlants de la llengua b i per parlants de la llengua a; ja que els segons, en funció dels coneixements lingüístics derivats de l’educació proporcionada per l’estat, podran treballar a l’administració pública tant a la regió x com a la regió y, mentre que els primers només ho podran fer a la regió y.

Com resoldre aquesta injustícia? Des del meu punt de vista, només hi ha una manera: establint l’ensenyament d’ambdues llengües, a i b, a tot l’àmbit de l’estat. És a dir, adoptant el model 2 dels anteriorment exposats. Per aquells països amb unes característiques com les descrites més amunt, és l’únic model just i igualitari, capaç d’acabar definitivament amb el privilegis d’uns grups de ciutadans per sobre dels altres.

No hi ha dubte que alguns dels habitants de la regió y d’algun d’aquests teòrics països podrien dir: “I no seria més pràctic i econòmic retornar al model 3?”

És possible que si, no ho negaré. Però és que fer les coses de forma justa, respectant els drets de tots els ciutadans i prescindint de privilegis, no sol ser fàcil. La veritable democràcia, la llibertat i la igualtat solen ser coses complicades i poc pràctiques. I, malgrat tot, crec que tots estarem d’acord en que les hem de defensar per damunt de tot.

Escrit per Rassputin

“Jo he fet vot útil…” em diuen amb cara compungida, moltes persones d’esquerres.  Açò vol dir, normalment, que han votat a un partit nacionalista espanyol, de centre, que es fa anomenar socialista.

Útil per a què? Per aconseguir afiançar definitivament un bipartidisme com el dels Estats Units, amb un partit de centre-dreta i un d’extrema dreta? Ah, així si… Si aquesta era la seva intenció, el seu vot ha estat molt útil!

Ha estat útil per erradicar de forma definitiva el pluralisme democràtic i l’espai d’una esquerra política amb unes propostes dignes, almenys, de ser qualificades com a socialistes. Ha estat útil per cedir tot l’espai a dos partits que basen el seu suport electoral en la por mútua i no en un programa encoratjador. 

Que açò acabaria així, es podia veure venir. El sistema està pensat per afavorir els partits majoritaris i eliminar els altres: a més vots, més diners i més espai en els mitjans de comunicació. Una vegada iniciada l’acumulació de vots en uns pocs partits, el procés s’accelera i es potencia a ell mateix. La desaparició de les “altres forces polítiques” de la televisió pública, durant aquesta campanya, ha estat escandalosa. Una televisió pública, recordem-ho, en mans del govern del pluralista, dialogant, multicultural i superguai senyor Rodríguez Zapatero.

Es podia veure venir, com deia. Allò que no m’imaginava és que la gent d’esquerres, la gent veritablement d’esquerres, tindria un paper tan actiu en aquest procés.

Escrit per Rassputin

Persepolis és una pel•lícula d’animació que conta la historia de Marjane Satrapi, una dona que va viure la seva infància i part de la seva adolescència a Iran, entre els anys 1980 i 2000. El film resumeix, d’una manera suau, tot el que implica ser ciutadà a un país de creences islamistes on es van succeint les revoltes i la dictadura. La discriminació sexual, els presos polítics, el fanatisme religiós i milers de morts innecessàries hi queden retractades.
Durant la pel•lícula s’anomena sovint, el fet d’enorgullir amb els teus actes als familiars i als avantpassats que varen lluitar per la llibertat. Veritablement és més que admirable l’acció de donar la teva vida per un ideal com el de la llibertat d’altres.

Segurament que son molts els espanyols que ara mateix no en son conscients de la llibertat que gaudeixen, també n’hi ha molts que es senten presoners. Tot pot millorar, però el que també és cert és que s’ha hagut de lluitar per aconseguir el que ara tenim, i amb aconseguir-ho no n’hi ha prou, després s’ha de lluitar per millorar-ho o al menys mantenir-ho. El proper 9 de Març serà un dels pocs moments en que es suposa que puc decidir alguna cosa, i la veritat és que em sento com si realment no pugui fer res. Com si el meu vot no valgui res. A part que no em refio de cap governant ni del sistema electoral. Però bé, hi aniré de totes maneres a votar.

(gemec)

Diu el senyor Rajoy que, si ell guanya les eleccions del 9 de març, garantirà per als immigrants els mateixos drets i els mateixos deures que per els ciutadans espanyols. També proposa que els immigrants, encara que siguin legals, puguin ser immediatament expulsats del país en cas que cometin algún delicte.

A partir d’aquestes dues premises, i fent us d’una regla d’inferència simple ( o modus ponendo ponens) hem de concloure que els espanyols que infringeixin la llei també podràn ser expulsats del país.

Ho explicaré de forma més planera i esquemàtica per si em llegeix algún simpatitzant de Partit Popular:

- Els immigrants tenen els mateixos drets que els espanyols

- Els immigrants poden ser expulsats

————————————————-

- Ergo, els espanyols poden ser expulsats

Com a idea, no em sembla malament. El problema és: on els enviam, els delinqüents amb nacionalitat espanyola? Els immigrants, evidentment, poden ser deportats al seu país d’orígen; però, i els espanyols? Els ficaràn en una barca i els deixaràn al mig de la mar, en aigües internacionals? S’arribarà a algún acord amb un país extranger per tal de desterrar-hi els delinqüents, a canvi d’alguna contraprestació? Qualsevol delicte (frau fiscal, prevaricació, acceptació de suborns…) podrà motivar l’expulsió del país?

Esperam amb ànsia que el senyor Rajoy ens resolgui tots aquests dubtes.

Escrit per Rassputin