No fa gaire, vaig escriure un article titulat “El fracàs del pisos d’estudiants“. És possible que, en aquell text, vagi donar la impressió que no m’ho havia passat bé, durant els anys que vaig compartir pis. Açò no és cert, evidentment. Hi va haver molts moments extremadament divertits. El nivell de surrealisme, en algunes ocasions, va assolir unes cotes tan altes que hauria fet que en Dalí i en Buñuel es morissin d’enveja, si ho haguessin pogut veure.
Una vegada, quan feia poc temps que ens havíem canviat de casa, el meu company C. em va venir a despertar, a les tres de la matinada.
-Corre, aixeca’t. Està plovent al menjador! -em va dir, molt preocupat.
Us podeu imaginar com va ser de ben rebuda, aquesta interrupció del meu son. La cosa em va semblar especialment curiosa, perquè jo sabia del cert que en C. mai no prenia cap tipus de substància psicotròpica, però el tema no em va intrigar prou com per fer gaires indagacions. Li vaig recomanar amablement que se n’anés a la merda.
-No és cap broma -va insistir ell- deu haver rebentat alguna tuberia del pis de dalt.
Jo només volia que em deixessin dormir, així que li vaig dir que, fos el que fos, a aquelles hores no s’hi podia fer res. El millor que podíem fer era esperar a l’endemà. Açò el va semblar convèncer, perquè se’n va anar.
Tot i que no devien haver passat més de cinc minuts, jo ja m’havia tornat a dormir profundament, quan va tornar.
- No podem esperar fins demà, tiu. Aixeca’t a veure-ho - va insistir.
Allò ja començava a ser excessivament irritant, de manera que em vaig aixecar renegant i ens vam dirigir cap al menjador.
La primera descripció del fenomen que havia fet el meu company era totalment encertada: estava plovent dins la casa. Queia aigua des de tots el punts del sostre. I la cosa no es limitava només al menjador. Dins una de les habitacions, l’inquilí de la qual encara no havia arribat, també hi queia un bon ruixat. A la resta de la casa, en canvi, semblava que feia bon temps. Vam encendre el llum i ens ho vam mirar des de la porta, sense saber que dir. L’aigua regalimava per les bigues, mullant els cables de la instal·lació elèctrica, que devia ser d’abans de la guerra, perquè els fils estaven recoberts de teixit de cotó i no de plàstic. Era miraculós que encara no s’hagués produït un curt-circuit. De repent, vaig prendre consciència de que anava descalç i que els meus peus estaven en contacte amb l’aigua que s’estava acumulant al terra. La possibilitat de morir electrocutat no em seduïa gaire, de manera que vaig retrocedir ràpidament i em vaig anar a posar unes sabates.
Mentrestant, en C. havia anat a despertar el nostre altre company de pis. Va sortir de l’habitació, amb els ulls vermells i la mirada perduda i es va quedar aturat a la porta del menjador, durant gairebé un minut. Crec que estava pensant si tot allò era una broma de mal gust que en C. i jo havíem preparat especialment per ell. Finalment, va rebentar:
- Hi ha goteres. Hi ha goteres. Hi ha goteres! No pot ser. Açò, quan llogues un pis, t’ho haurien de dir. T’haurien d’avisar! T’HAURIEN D’AVISAR!
Però la possibilitat de que fossin goteres (fou necessari fer-li-ho entendre) era improbable per dos motius. En primer lloc, a fora no plovia (ho vam anar a comprovar). En segon lloc (però no per açò menys important) teníem quatre pisos més, per damunt nostre.
Un cop aclarit aquest punt, vam plantejar la línia d’actuació: un es quedaria a baix, amb un paraigua, a recollir el que encara es pogués salvar (llibres, discos…) i portar-ho a un altre lloc de la casa. Els altres dos aniríem al pis de dalt, a veure si podíem descobrir l’origen del desastre.
En pujar les escales vam trobar aigua que regalimava, procedent de la porta del pis de dalt. Vam trucar al timbre i, poc després, vam sentir uns gemecs i un xipolleig que provenien de l’interior del pis i s’anaven atracant a la porta. Ens va obrir una senyora grassa, d’edat indefinida, amb aspecte àrab. Darrera seu, a la penombra, s’entreveia una làmina d’aigua que ocupava tot el pis. L’edifici era antic, amb bigues de fusta, i cap al centre de les habitacions el terra s’enfonsava, per la curvatura que havien adquirit les bigues. La profunditat de l’aigua, en alguns punts, devia ser considerable.
- Ooooooh, mucho agua, mucho agua! -va exclamar, consternada.
Vam constatar, alleujats, que el seu anàlisi de la situació coincidia amb el nostre: hi havia “mucho agua”. Ara bé, calia encara esbrinar-ne les causes.
Ens va explicar que, aquell capvespre, s’havia interromput el subministrament d’aigua i que ella (com si fos lo més normal del món) havia obert totes les aixetes de la casa per tal d’assabentar-se’n, quan tornés. Però l’aigua havia tornat a les dotze del vespre, quan ella ja dormia. Durant tres hores, l’aigua va rajar, inundant la casa. Ella no s’havia despertat fins que nosaltres vam tocar el timbre.
No vam voler discutir-li, en aquell moment, l’eficàcia del seu mètode per assabentar-se de la represa del subministrament d’aigua, de manera que ens vam limitar a recomanar-li amablement que tanqués totes les aixetes i vam tornar a casa, després d’oferir-li la nostra ajuda (per quedar bé, més que res).
No es podia fer gaire cosa més. A dalt, van estar traient aigua fins el matí, i a ca nostra va continuar plovent tot el vespre.
En tenc molts bons records, d’aquell pis. Tal vegada un dia m’animaré a escriure’n més coses, si a algú li ha agradat.
Escrit per Rassputin
Comentaris recents