Ja que hi som

• “Me llegan correos de gente decepcionada que cree que opino tal y cual cosa”

ALBERT Pla

Me llamo Albert Pla. Soy casi un cantante que, como puede, hace canciones. Poca cosa, poca fama, poca incidencia en el desarrollo político y cultural de su país. Pero soy Albert Pla. Y soy quien escribe esta carta. Hay personas que ni siquiera son yo. Hay tipos que se hacen pasar por mí. Uno de ellos escribe artículos firmados con mi nombre. Parece ser que es miembro o simpatizante de Ciutadans per Catalunya y que, entre otros sitios, escribe sus opiniones personales, políticas y pseudointelectuales en el blog de Félix de Azúa. Ya le rogué hace meses en un mail privado, pero como veo que le importa una mierda mi petición, se lo digo públicamente. Por favor, señor De Azúa, dile a tu amigo que pare. Yo no soy tu Albert Pla. Vaya lío que me habéis armado. Me llegan correos de gente confusa, extrañada, decepcionada porque cree que opino tal y cual cosa sobre tal o cual asunto que se ha publicado en tal o cual sitio imposible de rastrear. Y solo les puedo decir que yo no fui.
La cosa es peor si clicas Albert Pla. En Google, depende del día, puedes ver en la tercera o cuarta referencia artículos presuntamente escritos por mí. Es más, por obra y gracia de la asociación de ideas digital, cada vez más a menudo se vinculan términos como Albert Pla y Ciutadans per Catalunya o con Félix de Azúa. Me parece irritante. Creo que los partidos políticos son, simplemente, grupos de personas con graves problemas psicológicos y de personalidad que se dedican al engaño y al robo. Para mí, Ciutadans per Catalunya, a los que conozco, por desgracia, desde que a alguien se le ocurrió la idea de poner mi nombre entre sus simpatizantes, es un partido lleno de intelectualillos hijos de papá, ex de todo, que después de hacer el gilipollas toda la vida se dedican a tocar los cojones. Qué agudeza. Sublime. Qué cultos, listísimos…
También hay una persona, en cualquier lugar, no sé, con esta página en Myspace: www.Myspace.com// albertpla. Tampoco soy yo. Este tío cuelga piezas y vídeos en su (mí) página como si fuera yo. Tiene un grupo de amigos a los que engaña haciéndose pasar por mí. Y la gente le (me) manda fotos, textos, pensando que se comunica conmigo. Patético. Por último, si alguien entra en Youtube puede ver un vídeo de Esquerra Republicana de Catalunya. Se proyectan fotos de los que se presentan a las elecciones municipales mientras suena mi canción Carta al rey Melchor que, para más inri, es en castellano. Y yo me pregunto, ¿qué hago? Tal vez debería hacer mi blog y firmarle artículos a De Azúa pidiendo la independencia de Catalunya. O en mis recitales leer un manifiesto escrito por Carod-Rovira diciendo: “¡Viva el Rey y viva España¡” Lástima que entre los dos no me lleguen ni para media canción.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=452592&idseccio_PK=1026

publicat (gemec)

Per què NIRVANA és recordat?  Si eren tant dolents com molta gent diu, per què es varen fer tant famosos? Sí que és cert que varen ser manipulats pels mitjans però no varen ser creats. Ells transmetien foscor, decadència, tendresa, ràbia, oblit…  Són capassos de transmetre tant la majoria dels grups? Per conèixer-los has d’haver anat a un concert seu, i si no al menys veure’n uns quants pel monitor.

 Icona dels adolescents, més influenciables per l’estètica del desordre mental, la foscor (que res té a veure amb “gothic” i “terror”). Nirvana era com la recerca d’un art abstracte per mitjà de petits poemes, alguns carregats de ràbia.

Després de la seva mort, Kurt Cobain, va ser idolatrat i va ocórrer el mateix que amb altres que abans també van morir havent estat a dalt de tot durant un temps. El sensacionalisme de la seva mort va acabar de donar a conèixer el grup fins als més petits racons del món. Però no només Cobain era Nirvana: Krist Novoselic (baix), Dave Grohl (bateria i cors), amics, influències, i grans productors com “Steve Albini, a qui s’ha d’agrair el so d’IN UTERO, són el que completa els objectius del grup.

 Nirvana no és només un crit de denúncia perquè a casa ningú t’ha estimat, o perquè el món tampoc s’estima a ell mateix; també és una passa en la història del so del Punk Rock, Pop-punk, Rock en general. És una combinació d’elements que senzillament funciona, i té el poder d’arrossegar-te cap a ell.

La veritat és que la foto que he posat resulta desagradable i de mal gust. Després de veure-la resulta difícil posar en dubte que Kurt es va suïcidar. Ho dic perquè hi va haver molt de revolt al voltant de la idea d’un possible assassinat. Per les investigacions que es van fer no sembla prou convincent aquesta idea, però sí que hi podria tenir moltíssim a veure el fracàs del seu matrimoni i l’ambició de “Courtney” per gastar-se els seus diners i tenir-lo totalment controlat i separat, a vegades durant dies, de la seva filla Frances. (que era tan petita que a vegades ja no el reconeixia com al pare). I a això s’hi ha de sumar la forta addicció que tenia a l’heroïna, que segons es diu, per contrarestar els dolors de la úlcera que el tenia castigat. Encara que, un yonki és un yonki.

No pretenc sensibilitzar a ningú, ni que penseu: oh…pobret. Només vull fer un petit record al grup, i un homenatge al disc IN UTERO, que per jo és el millor disc i culminació del grup, que no va poder seguir obrint-se camí, però d’haver-ho fet estic segur que ens haurien sorprès amb un altre disc encara més contundent i alternatiu.

escrit per (gemec) 

gemec

No sé si eren ses hormones però jo tenia 10 anys i aquesta ens duia de cul a jo i a més de mitja espanya.

 El millor és que abans et flipaves per com anava vestida i com saltava perquè se li sortís una mama, era un espectacle masclista. Als nostres dies és habitual que la majoria de les noietes vesteixin igual o encara més provocadores - encara no salten  per caminar però… bé alguna sí - els noiets d’ara o es tornen boixos, o són més tolerants.

Ara fan uns pantalons que porten la part dels testicles al descobert i també un nou tipus de calçotets rollo sostenidor que… és el següent pas… o no?… perquè deu ser que fan tant de goig els pits d’una dona?

delirat per (gemec)

Per lo vist el PP canta això.

“L’estribillo” xerra d’estimar la nostra terra. El que consider mentida perquè els primers objectius dels seus projectes sempre consisteixen en enriquir-se i fer-se una vida més còmode deixant com a darrer pla tot el relacionat amb l’ecologia, preservar la natura, conservar el paisatge, etc. Què és el que estimen de la terra?…

escrit per “gemec”

Que vol dir açò de “normalització lingüística”? Suposo que ho podríem definir, més o menys, com el procés de recuperació de l’ús de la llengua pròpia en tots els àmbits de la vida social. És a dir, aconseguir que es torni a emprar el català de forma habitual als centres educatius, a l’administració pública, a la investigació científica i, evidentment, al món de la literatura i la música.
En els primers àmbits és relativament fàcil engegar el procés de normalització: d’uns anys ençà s’ha avançat bastant en aquest sentit.
Ara bé; com es pot potenciar l’ús del català a l’àmbit de la creació artística i, més en concret, de la música? No es pot obligar a ningú, açò està clar, ni tampoc imposar sancions a aquells artistes que composin en altres llengües. Aparentment, només queda una opció: aportar ajuts als grups que cantin en català. I és aquí on comença el problema. Que hem de posar per davant, la qualitat musical o el fet d’utilitzar la llengua pròpia? Que fer si cap grup un poc decent opta a una d’aquestes subvencions?
El punt de vista de l’administració, en aquest sentit, em sembla obvi: per adonar-se’n només cal escoltar alguns dels grups que toquen habitualment per les places dels pobles de Menorca (o fins i tot com a teloners a concerts multitudinaris). Evidentment, no faré un inventari detallat dels grups als quals em refereixo: crec que tots en podeu identificar algun. Sembla que el raonament de les persones encarregades de concedir els ajuts o els espais on actuar sigui: “si, són dolents, però per ser menorquins i cantar en català ja estan bé…”.
Aquesta és una bona manera de potenciar la música menorquina en català? Evidentment, no. Si volem que és faci bona música en la nostra llengua (vull pensar que aquest és l’objectiu d’una normalització lingüística a l’àmbit musical) és necessari un poc d’honestedat: si sorgeixen bons grups, se’ls ha de recolzar; als grups sense cap tipus de qualitat musical, no se’ls ha d’ajudar, ni econòmicament ni donant-los permís per actuar a espais públics.
Permeteu-me que faci una petita comparació. Abans he parlat de l’ús del català a l’àmbit de la investigació científica; idò bé, us imaginau, per posar un exemple, que algú s’adreci al Govern Balear i digui: “no tinc formació ni experiència, però em fa molta il·lusió estudiar les sargantanes menorquines i, a més, el treball resultant de les meves investigacions l’escriuria en català…”. Ningú s’escandalitzaria si a aquesta persona se li denegués no només la subvenció, sinó també el permís per acostar-se a menys de cinquanta metres de qualsevol sargantana. Tots som conscients que aquesta NO és una bona manera d’impulsar la investigació científica en català.
En canvi, si algú sense formació ni experiència musical de cap tipus, però amb molta il·lusió i un grapat de cançons en català, demana un ajut per fer un concert o per gravar un disc, la resposta de l’administració pública pot ser molt diferent…
És necessari lluitar per una veritable normalització lingüística!
No tingueu clemència amb la mediocritat musical!