Ja que hi som

Els murmuradors són, possiblement, una de les espècies més emprenyadores (tot i que no de les més perilloses) de totes les que habiten la vida social humana. Ben segur que gairebé tots hi heu entrat en contacte algún cop: són especialment freqüents a llocs de treball, grups professionals i altres ambients similars.

Si em permeteu, us donaré un parell de consells per protegir-vos-en.

Primer de tot, IDENTIFICAU-LOS. És evident que gairebé tothom, en alguna ocasió, ha fet algún comentari crític (potser fins i tot amb un poc de mala llet) sobre algún company. Açò, però, no ens converteix en murmuradors. El murmurador típic es distingeix, normalment, per parlar malament de tothom de forma sistemàtica, difondre rumors de dubtosa veracitat i crear enfrontaments i enemistats entre la resta dels seus companys.

Quines són les motivacions d’un murmurador?

La més òbvia és el simple avorriment. Potser no són, en molts casos, persones amb una vida gaire satisfactòria, de manera que una forma de compensar-ho és omplir-la amb xafarderies alienes.

Una altra motivació és, possiblement, l’intent d’obrir-se pas a costa dels companys. Els murmuradors no són gent especialment brillant, de manera que la única manera de sobresortir (o, simplement, de no quedar per davall) és enfonsant un poc a tots els altres. 

L’actitud dels murmuradors amaga, encara, una darrera finalitat: ells creuen possible enfrontar a tothom contra tothom conservant, per ells mateixos, una certa neutralitat de la qual podràn treure profit: es tracta del famós divide et vinces de Juli Cèsar.

Un cop identificats els murmuradors, NEUTRALITZAU-LOS.

El primer pas per neutralitzar un murmurador és no deixar-se infectar. Cal tenir en compte que la conducta murmurativa és enormement contagiosa. Aquest contagi es pot produïr per dues vies: com a defensa contra un murmurador, en un intent d’atacar-lo amb la seva pròpia arma; o bé induït pel propi murmurador, en un intent d’extreurer-vos afirmacions comprometedores sobre altres companys. S’han d’evitar, des del meu punt de vista, tots dos casos. En primer lloc, perquè convertir-se en un murmurador implica caure en un dels nivells més baixos de degradació moral que es pugui concebre i, en segon lloc (com veurem més endavant) perquè la conducta d’un murmurador sempre és contraproduent.

Una bona opció és deixar clara quina és la vostra postura. Si el murmurador us vé a contar alguna xafarderia, diguau-li, simplement, que no us interessa. No us convertiu en una baula més de la cadena de murmuracions. Es tracta, com diuen els castellans, de cortar por lo sano.

Desemmascarau-lo, però sempre de forma suau, evitant enemistar-vos amb ell i convertir-vos en l’objecte principal de les seves murmuracions. Amb una broma li podeu fer saber al murmurador que sabeu què és i què fa (li podeu fer entendre que el teniu calat, vaja).

I per acabar, no us preocupeu excessivament ni els doneu més importància de la que es mereixen. Els murmuradors, tot i que poden fer mal de forma puntual, no es solen sortir amb la seva. No crec que hi hagi gaires murmuradors que hagin arribat a llocs preeminents o que hagin enfonsat a ningú, a nivell professional o social, a través de la simple murmuració. 

Els motius del seu fracàs:

En primer lloc, que la gent no acostuma a ser tan estúpida com ells es pensen (gairebé tothom és conscient de que si algú et parla malament de tothom, també parlarà malament de tú quan no hi siguis present).

En segon lloc, i encara més important: la murmuració no constitueix una estratègia evolutivament estable. És a dir, que un murmurador només es podrà sortir amb la seva si és l’únic murmurador dins d’un grup concret, però a mesura que apareguin altres murmuradors tendiràn a atacar-se entre ells, sortint molt més a compte ser un no murmurador i quedar-se al marge.

Esper que la meva humil experiència us pugui resultar d’alguna d’utilitat.

Ja ho sabeu: si trobau un murmurador, neutralitzau-lo.

I si vosaltres mateixos sou murmuradors, replantejau-vos la vostra estratègia.

Escrit per Rassputin

Sabeu que és un crank? No, no em referesc a aquells crustacis marins que solem veure entre les pedres, quan anam a la platja.

Un crank és una persona que defensa una “teoria científica” desfasada, absurda, indemostrable o amb totes les evidències en contra.

Internet s’ha convertit en un mitjà ideal per aquesta gent: n’hi ha moltíssims, i alguns són extremadament divertits.

Aquí us deixo una selecció de les millors teories:

Cicatrices. Nueva teoría de la evolución : Aquest és el títol d’un llibre que ha escrit un erudit investigador mexicà, que afirma que nosaltres descendim d’una espècie humana hermafrodita que va viure “por millones de años desperdigada por el mundo”. La base d’aquesta teoria: “El cuerpo humano nace con cicatrices y al estudiar éstas también nos pudieran dar a conocer nuestro pasado remoto. Un ejemplo de estas cicatrices es la que tiene el varón y la cual va desde el frenillo, junto al glande, por la parte inferior del pene, por en medio del escroto hasta llegar al ano. Donde la mujer tiene una abertura, el hombre tiene una sutura. ¿Por qué? ” La resposta, evidentment, l’hauria poguda trobar en un manual d’embriologia; i potser, fins i tot, hauria pogut aprofitar la mateixa visita a la biblioteca per assabentar-se de que és possible distingir el sexe d’un individu a partir de l’esquelet. Les restes conservades dels nostres avantpassats prehistòrics idò, si són prou completes, ens permeten saber si eren mascles o femelles. Ni rastre d’hermafrodites… quina llàstima!

Cosmos y Gea. Fundamentos de una nueva teoria de la evolución : Un altre llibre interessantíssim sobre evolució, escrit per un enginyer català. Aquest senyor, en una entrevista, afirma que l’home és la ”célula madre o el prototipo de toda la evolución terrestre” i que “todos los fósiles desenterrados muestran claramente lo que son: seres posthumanos, es decir, formas surgidas de un ascendente humano y comprometidas en un proceso natural de deshominización”.

Si algun paleontòleg vol fer quadrar les evidències amb aquesta teoría, es pot arromangar, perquè haurà de destruir/alterar moooltes proves…

(Amb el permís d’événvé, que és qui em va passar el link)

Jonh Cobra és un personatge de València conegut pel seu rap (bastant kutre saltxitxero) i que a més es dedica a penjar vídeos d’opinió dels quals la majoria promouen la violència. Resulta que un d’aquests vídeos desmentia la unitat entre pobles i províncies d’Espanya afirmant que al final tothom es baralla amb tothom. Pel mig del discurs es referia a les Canàries com a un lloc del Congo, metàfora de la distància a la que es troba de la península. Això va desencadenar un pique virtual amb un “macarra” analfabet de les Palmes que es fa dir “el Batu”. Des de fa com a mig any, es van acomulant els vídeos de desafiament del batu contra johncobra, i pel mig ja s’hi han ficat una sèrie de personatges que també volen barallar-se amb ells o que senzillament se’n riuen. El batu va aparèixer fins hi tot a un programa de televisió, a nivell provincial, on john cobra va provar a xerrar per telèfon però al final l’episodi va acabar amb una interestel·lar actuació del batu per exhibir la seva destresa a la hora de lluitar ( un espectacle que demostra el baix coeficient mental d’aquest pobre noi, que està al límit de ser subnormal).  I bé aquí vos deixo un parell de vídeos de cadascú per a que pugueu fer-vos una idea de la dimensió paral·lela en la que viuen aquests personatges. De john cobra n’he escollit un que no té a veure amb el pique però que vos donarà una idea del entranyable personatge que pot ser quan vol, i ho dic així perquè el fill de puta m’ha fet riure i tot. I l’altre vídeo no és el pitjor del batu, si no que és el millor que he trobat, ja que ell i el seu amic “el presa canario” s’ho han currat bastant , ja voreu…

escrit per (gemec)           

Va sortir a la llum, no fa gaire (tot i que no sé si les dades són certes) el que la monarquia costa a cada espanyol: 21 cèntims d’euro a l’any. 

Que poquet! -diràn els partidaris de la continuitat d’aquesta institució- Açò és una ganga! I per 21 miserables cèntims fan tanta renou, els antimonàrquics? 

Anem a fer un parell de càlculs. 

Espanya té uns 45 milions d’habitants. Si multiplicam 0,21 per 45.000.000, obtenim un total de 9.450.000. Per tant, la monarquia ens costa, cada any, prop de 9 milions i mig d’euros. És a dir, 1.568.700.000 de les antigues pessetes. Per si la xifra és massa llarga, us l’escriuré en lletres: mil cinc-cents seixanta-vuit milions amb set-centes mil pessetes. Una ganga, certament. 

Amb aquests doblers la sanitat pública podria contractar a uns 400 metges més. També es podrien construir unes cinc residències per gent major, cada any, o el mateix nombre de centres per discapacitats.  

Són només tres exemples, clar. Segur que a tots se us acudeixen moltes coses útils que es podrien fer amb prop de 10 milions d’euros l’any. 

I si tot açò no us ha convençut i continuau pensant que 21 cèntims l’any per cap és una minúcia per la que no cal preocupar-se, us proposo una altra cosa. En lloc de pagar-ne 21, en podrieu pagar 22. Els 450.000 euros extra que s’ingressarien (es a dir, uns 75 milions de pessetes) es podrien destinar a la meva propia familia. No som nobles ni res semblant, però som tots molt “campechanos”. També ens agrada menjar bé, anar en iot i totes aquestes coses. I, si voleu, també podem tenir accessos de mala llet i fer callar a la gent de mala manera. 

Pensau-hi. 

Escrit per Rassputin    

Penjat per Rassputin

No ho he pogut resistir. Havia de dir-ne alguna cosa. Aquest senyor, el que va dir açò, té com a única feina, a efectes pràctics, ser el representant d’Espanya a l’exterior. És a dir, s’encarrega de tasques diplomàtiques. Viu d’açò. Ell i tota la seva família.

I aquest exabrupte, no cal dir-ho, no va ser gens diplomàtic. Que Hugo Chávez és un maleducat, a part d’un dictador encobert, és innegable, però açò no justifica aquesta sortida de tò del rei Joan Carles: la seva feina era mantenir les formes i evitar conflictes innecessaris. En circumstàncies normals, una persona amb aquesta incontinència verbal hauria estat retirada del seu càrrec de forma immediata.

En circumstàncies normals, clar.

Ja sé que no és gaire bon consol, però aquestes darreres setmanes ha quedat clar que a Espanya no és l’únic país on impera aquesta manera xulesca de fer les coses. Em referesc, evidentment, a l’actuació de Sarkozy al Txad.

Imaginau que un grup d’estrangers vé al vostre país a segrestar infants. Són interceptats just a temps, i els segrestadors i els seus possibles còmplices són detinguts. Que us semblaria si el president de l’estat d’on provenen els segrestadors arribés al vostre país, negociés amb el vostre govern i s’emportés alguns dels sospitosos cap a casa com si fos un heroi llibertador? Us semblaria just? Creis que açò contribuirïa  a millorar les relacions entre tots dos paísos? Quina imatge en tindrieu, del país de provineça dels possibles delinqüents?

Escrit per Rassputin

Avui s’ha anunciat un altre cas de violència gravada (suposadament) amb un mòbil, i que circula entre els alumnes d’una escola de Orense ,crec. Bé resulta que vaig veure ahir mateix un vídeo d’Internet que era com un curtmetratge que denuncia aquests fets, encara que pel meu gust, com a vídeo no és gaire bo, però un dels comentaris que algú havia deixat comentava: - Hay que luchar por cosas así en este país y no por quien gobierna.

Bé la veritat és que ahir em va semblar un comentari un poc exagerat, però avui hi he pensat bé, després de sentir una nova noticia. I recordant els càstigs que se’ls acostuma a aplicar a aquesta gent, com multes o coses poc més significatives, crec que realment se’ls hauria de humiliar  fent-los sentir tant malament com ells han fet sentir a les seves víctimes. I d’alguna manera fer-los entendre que son comportaments de retrassat mental.

(El comentari el fa “blankilordartorius23″, i el link del video si el voleu veure és: http://www.youtube.com/watch?v=SaPQD7Ym14A&feature=dir )

Escrit per (gemec) Continua llegint ‘Violència en els mòbils’

 Els meus pares tenen un petit comerç des de fa molts anys. Jo no havia nascut i el negoci ja era de la família. S’hi venien materials entre d’altres per a les fàbriques de sabates, que era un dels punts forts del negoci a Menorca. Quan les fábriques de sabates varen començar a tancar, el meu pare va tenir que cercar alternatives per seguir endavant, i les va trobar. Però amb els anys un monstre que es diu supermercat, un que cada vegada engloba més varietat, va començar a vendre gran part dels productes que es venien al comerç del meu pare, i més barats, es clar.

Ara, el comerç de la meva família ja només cobreix un petit sector dels quals es pugui dir que només es poden abastir en petits comerços com el del meu pare. A més, és un tipus de producte molt detallista, que necessita una especial atenció per part del venedor cap al client. Quan la majoria dels negocis com el nostre hagin desaparegut, només un parell sobreviuran, o voldria veure com se les apanyen al supermercat.

Ara, canviant un poc de tema, a Menorca tenim aliments de primera qualitat. Per exemple embotits, formatge i fruits. Però jo estic cansat de veure gent que per mandra i per comoditat compra productes que vénen de fora i d’una qualitat molt més baixa. Només pel fet que així ho compren tot al super d’un sol cop, els surt un poc més barat, i no han d’anar a cercar-ho als altres comerços, ja que això els faria perdre el seu apreciat temps d’aquesta vida moderna.

Ara em voldran matar, però és que aquest escrit ha estat motivat pels actes d’uns companys meus i amics de Jaquehisom, dels que sempre n’he entès que son un poquet anti-globalitzadors, i que han decidit moblar la seva casa comprant a ikea. Ikea= baixa qualitat, baix cost. Però el millor és que uns ho han encarregat i els altres ho han anat a cercar de l’illa veïna, Mallorca. A un d’ells li vaig fer el comentari i em va respondre que jo m’havia comprat una cadira a la Oca. - Vaig visitar varies tendes de mobles, fins que a l’únic lloc on vaig trobar un model que em satifés va ser allà, i no em va sortir barat. -  És cert que el mercat competeix en la seva oferta, i si ikea té el que estàs cercant doncs no t’ho pensis, però em costa creure que en tot  Menorca  no hi hagi un lloc on et puguin satisfer, amb mobles fets a la nostra mateixa illa, que es puguin adaptar un poc al preu i a les teves necessitats, sense haver d’alimentar al monstre ikea. Repeteixo, Monstre Ikea GRRROOAARRR!!!

El dia que posin un puto ikea a Menorca, conec moltes tendes de mobles de Menorca que no els serà suficient amb posar-se les pil·les. 

Escrit per (gemec)

Una altra vegada el tema del reciclatge, sí… ho sé, som un poquet pesat. Però, he de saber si la planta del Milà separa les deixalles amb la fi de reciclar-les. O és per cremar-les a cambres especialitzades per generar gasos menys dolents per a l’atmosfera?

De totes maneres no deixaré de reciclar, però necessito saber-ho. EL POBLE HA DE SABER-HO!!!…  (bé, he provat a cercar la resposta però concretament no la he trobada, algú en sap el net?)

(gemec.) 

A través de la prestigiosa revista checa Umelec, dedicada a l’art contemporani, ens hem assebentat que Louise Sacco, directora del MOBA (Museum of Bad Art) s’ha interessat, darrerament, per algunes de les escultures públiques de Ciutadella. Aquesta institució, amb seu a Massachussets, s’ocupa de conservar i exibir totes aquelles obres d’art que, en paraules del seu fundador, són “massa dolentes com per restar ignorades”.

Sacco, que va visitar Menorca la setmana passada, durant les seves vacances a Espanya, es va mostrar gratament sorpresa per la gran quantitat d’art dolent que es pot veure als carrers del nostre municipi. “L’elevada concentració de bad art que es dona a Ciutadella no té paral·lels en cap altra població que jo conegui” afirma, i afegeix que “em va impresionar, sobretot, l’encertada utilització de les rotondes, un espai ja lleig de per si, per situar-hi elements escultorics desproporcionats i grotescos, amb una recurrent utilització de figures zoomorfes. Es podria dir que el resultat que s’obté, mitjançant aquesta combinació, marca una nova tendència dins del bad art”. Aquesta estudiosa de l’art dolent es va mostrar interessada, sobretot, per tres obres: el cavall de l’entrada del poble, l’home amb els dofins de Cala’n Blanes i el moix de davant Es canal salat.

L’escultura de l’entrada del poble

L’escultura de Cala’n Blanes

L’escultura d’Es Canal Salat

Sacco va apuntar la possibilitat d’incloure algunes d’aquestes obres, si l’Ajuntament estigués disposat a cedir-les temporalment, en una exposició itinerant que recorrerà els Estats Units, de costa a costa, el 2009, on s’exibiràn les pitjors pintures del fons del museu i algunes altres peces realment dolentes, provinents de col·leccions privades. “Evidentment -aclareix Sacco- es prendrien totes les mesures necessàries per garantir la bona conservació de les obres durant el seu trasllat. Per nosaltres és una prioritat que les obres no perdin gens de la seva mediocritat”.

Una altra possibilitat seria proposar la venta d’aquestes obres, que s’incorporarien al fons del MOBA. Aquesta institució té com a norma no pagar mai més de 6’50 dòlars per les obres que adquireix, però no hi ha dubte que aquest seria un preu més que suficient per les escultures de les quals parlam.

Seria una pena que es desaprofités aquesta oportunitat de promocionar el nostre poble, com a destí turístic, a l’altra banda de l’Atlàntic.

Escrit per Rassputin