publicat per (gemec)
Arxivar per Juny, 2007
(gemec)
Quan vivia al pis d’estudiants varem venir en acord, amb els companys, en reciclar els fems. En aquells moments m’havia despertat adins un sentiment que no solament s’hi comprometia si no que també intentaria contagiar amb aquest costum a les persones amb qui més em relacionava.
Quan t’acostumes a reciclar, t’acostumes també a demanar-te un poc més seriosament el què passa amb tota la resta de coses que consumim, coses com l’aigua, la electricitat, petroli, gas… Estalviar energies? no tirar l’aigua? no contaminar amb el diòxid de carboni?… i tot per a què? Els residus nuclears que resten de la producció d’electricitat continuen creixent, la majoria amagats. Milions de milions de bombetes il·luminen llocs on no hi ha ningú, llocs on no cal llum o on amb la meitat de llum seria més que suficient; milions de milions de litres d’aigua desaprofitada per fets tant senzills com no tancar l’aixeta un minut abans; milions de milions de gasos contaminants que provenen de vehicles o maquinaries i que han estat llençats a la nostra atmosfera, la major part, per satisfer comoditats perfectament prescindibles; milions i milions de tones de deixalles que es van acumulant per tot i que dia a dia anem acceptant més com a part del paisatge que ens envolta…
La única manera d’entendre el perquè algú es posa a reciclar és pensar que assumeix la petita porció de responsabilitat que li toca a cadascú per preservar el nostre món. Però seleccionar els fems de casa només és el primer pas, perquè reciclar té a veure amb tot el que he anomenat abans. I quan puc contemplar les desmesurades, incalculables i impossibles d’aturar que són les proporcions en que el nostre món és maltractat, és quan em sento desmotivat.
Les campanyes que s’han fet i que es fan, totes, són pobres, no expliquen el que hi ha que explicar. No motiven prou a la gent perquè l’únic que fan és dir-te que si ho fas seràs més bona persona. I qui vol ser més bona persona? no es tracta d’això.
I del que diuen molts, de no haver de respondre pels actes dels altres, no és cert, tots en som responsables de tot el que passa. La conducta humana és la de tots, no la d’alguns. A partir d’avui, jo pas de reciclar!! Enguany jo pas. Algú que em pot dir quatre parauletes perquè no ho deixi? necessit ànims.
escrit per (gemec)
No sé si eren ses hormones però jo tenia 10 anys i aquesta ens duia de cul a jo i a més de mitja espanya.
El millor és que abans et flipaves per com anava vestida i com saltava perquè se li sortís una mama, era un espectacle masclista. Als nostres dies és habitual que la majoria de les noietes vesteixin igual o encara més provocadores – encara no salten per caminar però… bé alguna sí – els noiets d’ara o es tornen boixos, o són més tolerants.
Ara fan uns pantalons que porten la part dels testicles al descobert i també un nou tipus de calçotets rollo sostenidor que… és el següent pas… o no?… perquè deu ser que fan tant de goig els pits d’una dona?
delirat per (gemec)
El fet que les platges estiguin cada vegada més plenes de meduses ja no és només una pèrdua de llibertat per nosaltres a l’hora de nedar, no és només un incordi pels banyistes. Jo no hi havia caigut però xerrant amb un company m’ha fet veure que també ens pot fer perdre turisme.
Fer el que l’estiu passat van començar a fer a algunes platges de la península, capturar-les amb xarxes, no és la millor solució. Hi hauria que afavorir que les espècies desaparegudes de l’ecosistema marí de la nostra illa poguessin tornar a poblar-lo. Les tortugues i les tonyines són un parell de les espècies marines més castigades. Aquestes i algunes altres inclouen la medusa a la seva dieta. Protegir algunes zones més i fer-ho en serio, podria tornar un equilibri a la nostra fauna marina.
Publicat per (gemec).
Quan comença i quan acaba, una generació, parlant en termes sociològics? És evident que una persona nascuda a la dècada dels anys trenta i una nascuda als anys seixanta pertanyen a generacions diferents. On situaríem però, el punt d’inflexió?
En alguns casos es pot afinar un poc més. Crec que es pot afirmar, per exemple, que els límits cronològics de la generació a la qual pertanyo són bastant clars: està integrada per la gent nascuda entre principis i finals dels anys setanta. Tots aquells que vam néixer amb la transició (uns anys més amunt o més avall) hem crescut (i vivim, encara) sota unes circumstàncies ben diferents d’aquells nascuts només una dècada abans o d’aquells altres que van néixer una dècada després.
En aquells anys es respiraven, al nostre país, aires de renovació. Tot semblava possible, encara. A Menorca, la industria turística no s’havia convertit encara en l’opció laboral majoritària: molts dels nostres pares gaudien encara del luxe de tenir els caps de setmana lliures i de tot un més de vacances, a l’estiu. Moltes famílies aprofitaven aquest més, tot sencer, per anar a acampar a algun pinar, proper a la mar. El camp, en aquella època, encara donava beneficis, i als terratinents els importava ben poc si la gent del poble disfrutava de les seves finques sense pagar ni un duro.
Malgrat tot, la nostra infantesa també va estar marcada per reminiscències de l’època fosca que acabàvem de deixar enrera: encara hi havia escoles de capellans on la manca de rendiment escolar s’intentava solucionar a través d’humiliacions i clatellades.
Però l’educació es veia, en general, com una porta cap al futur. Les reformes impulsades per la democràcia i la bonança econòmica van permetre que molts fills d’obrers accedíssim a la Universitat. I, tot i que les beques eren un poc magres i havíem de passar els estius treballant de cambrer o manobre, per estalviar un poc, vam obtenir una llicenciatura. O dues. Però no ens vam aturar aquí: volíem estar preparats. Vam continuar estudiant. Pels estudis de post-grau, malauradament, la possibilitat d’enganxar una beca era mínima, de manera que vam haver de combinar la feina (repartidor de pizzes, enquestador telefònic…), els estudis, i la batalla continua contra el caos que representava viure en un pis d’estudiants. Però ens en vam sortir, també.
I, amb una mà davant i l’altra darrera, amb vint-i-molts anys, hem intentat accedir als llocs de feina per als quals ens havíem estat preparant. Però som molts. Massa. I el més important: som fills d’obrers. Els nostres pares no tenen empreses on col·locar-nos, ni contactes que ens permetin accedir de forma ràpida a l’administració pública, ni un petit capital que ens puguin prestar per muntar el nostre propi negoci.
Ens hem vist immersos en una inestabilitat laboral permanent, amb sous que, en molts casos, no superen de gaire els mil euros i, en altres ocasions, ni tan sols hi arriben.
Necessitam també un lloc on viure, clar (“aquests joves, ho volen tot!”). I no estam disposats a continuar compartint pis amb tres o quatre persones més. Així que, en un acte de valentia sense precedents, molts ens hem lligat a una hipoteca. A quaranta anys, en molts casos. Però no ens queda altra alternativa: ho hem d’intentar! Els nostres pares ho van aconseguir i, en alguns casos, encara van poder comprar un hort o un xalet, a més a més! Però aquells eren altres temps: fa només quinze anys (a la generació anterior) una casa costava una quarta part del seu preu actual.
Evidentment, pensar a endeutar-nos per muntar un negoci, tenint en compte que trigarem trenta o quaranta anys a pagar una miserable casa de cinquanta o seixanta metres quadrats, queda descartat.
Però també ens han sorprès altres canvis, als de la meva generació. M’ho comentava un amic, una vegada: “quan era petit, m’intimidaven els mestres de l’escola. Ara que soc professor, son els meus alumnes els que m’amenacen i em falten al respecte”. Realment, ens ha tocat el millor de cada època.
I que ens depara el futur? Diuen ara els economistes que el preu de la vivenda baixarà. Esperem que no caigui en picat: si és així, tots aquells que ens hem hipotecat ho passarem malament. Estar quaranta anys pagant una vivenda que no val ni de lluny allò que ens va costar no és el pitjor que ens pot passar. Imaginau que succeiria si l’haguessim de vendre, per algun motiu? No ens en donarien prou com per tornar al banc la quantitat que ens va deixar…
Perquè no esperar uns anys, idò, per comprar una casa? La resposta és ben senzilla: no ens podem arriscar. En cas que els preus no baixin de forma significativa, creieu que un banc ens concediria una hipoteca a quaranta anys, si ja passesim molt dels trenta? L’hauríem d’acabar de pagar amb la pensió de jubilació… En cas que n’arribem a cobrar! Ja fa temps que es parla de la possible fallida del sistema de pensions. Si açò ocorre, els de la meva generació serem dels primers que, després d’haver cotitzat tota la vida, ens quedarem sense cobrar.
Les persones que dirigeixen aquest país (i no em refereixo només als polítics, sinó també a grans empresaris, especuladors immobiliaris i altres paràsits socials) haurien d’anar amb compte. Prendre el pèl a tota una generació pot ser perillós.
Que els ho preguntin, sinó, als francesos.
Escrit per Rassputin
Ara que en Llorenç Casasnovas se n’ha anat ( Visca!!!!), no es farà l’auditori a Son Oleo ( Ufffff!!!!). JaQueHiSom, senyor Joan Triay, vostè que diu que pensa perseguir tot rumor de corrupció, podria esclarir el tema de la permuta del terreny de “Sa Platja Gran”. Perquè pel que sembla l’excavació del “multinosequè” cada vegada cala més avall, i necessita del terreny del costat de la platja per poder fer les sortides d’emergència legalment.
A la compravenda del terreny que en Llonga pensa permutar a l’ajuntament hi varen haver condicions no massa netes. A més, seria un engany pel poble, que l’ajuntament concedís un intercanvi així, i per 90 anys.
Publicat per “gemec”
S’han acabat les eleccions. De cada vegada veim menys cartels electorals i caretos de polítics penjats pel carrer, encara que tot cal dir-ho van fer més via per posar-los que per llevar-los. Ara, després de constatar que tot ha canviat, per no canviar res, hom se’n dóna compte que seguiran governant gairebé per tot els mateixos partits. Malgrat tot, a Menorca, un que es sent d’esquerres, com és el meu cas, es pot donar per satisfet que tot segueixi igual. I no perquè no tingui ganes de que canviï la forma de governar i les polítiques que imperen en aquesta illa. Confés que som un dels que més. És perquè tothom sap que l’alternativa de govern era la que era. Era aquella dels camps de golf ecològics, de les autopistes (perdò, autovies, ai no, desdoblament) [Aquests d'esquerres sempre mal intencionats, que pensen que desdoblar la carretera, es fer sis carrils, quan només dos per banda, més un altre de acceleració per a banda i banda, ja n'hi hauria prou], era i és aquella de la política de aquí mando yo i ho faig perquè sí (perquè hi ha molts d’interresos al darrere). És el cas del nou Hospital de Son Dureta-Son Espases, que ha iniciat el Govern balear del PP, malgrat que no hi haguès arqueòlegs que vetllessin per la preservació del patrimoni de la zona. És el cas dels parcs eólics que en volen encolomar damunt de Son Pere i Ruma (a Ferreries), i són molts altres casos que no hi ha prou espai per recollir-les tots.
Aquest tipo de política a Menorca és el que ha perdut, malgrat el PP sigui el partit més votat. Així i tot, no ha perdut al conjunt de Balears, que pel que sembla haurem d’aguantar quatre anys més. Així i tot, qualcuna cosa hem millorat. El PP no té la majoria absoluta al Parlament balear, i la seva gobernabilitat, si finalment mana al Govern, no serà tan còmode. I tot gràcies, a que per un cop els palmesans no s’han decantat majoritariament pel PP, que ha perdut la majoria absoluta a l’Ajuntament de Palma, i de rebot el Consell de Mallorca i el Govern balear. El mateix li ha passat al PP Ciutadella. Ambdós casos molt semblants, per una banda Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar torna a tenir la clau que li fa falta a n’en Matas i per altra UPCM de Joan Triay té la caixa fort d’en Brondo. Com sempre, Ciutadella is different, i en lloc de ser un partit centrista o nacionalista el que fa de frontissa, a la ciutat de Ponent és un partit que està més a la dreta del PP. Bé anem. Així i tot, cal reconeixer-ho és més elegant que aquell que es baixava els calçons per les Voltes, mostrant vés a saber què, i que ara ho mostrarà el resta del món, un cop els ciutadans l’han tret de l’Ajuntament. Els pactes es veuen complicats a Ponent. UPCM és exigent, i el PP vol governar en minoria i res més, però ho ha de fer en tacte, i no emprenyar a n’en Triay, perquè el coneixen bé, i saben que només per fotre’ls, pot arribar a governar amb los rojos del PSOE y amb los separatistas del PSM. Igual li passa a Unió Mallorquina a nivell balear. De moment està festejant amb els dos, per a veure que té la millor dot. Avui mateix he llegit que el PSIB-PSOE li ha ofert a na Munar la presidència del Parlament balear a canvi de que n’Antich sigui el nou president del Govern. Com sempre, UM amb la política del xantatge, però així és el sistema, i ja els hi va bé. Així i tot he de confessar que prefereix que xantatgin als socialistes que als populars, perquè amb el PP els xantatges deriven en xanxullos.
Com a resident de Ciutadella em tenc que alegrar del resultats, malgrat tots els nombres indiquin que en Brondo, o na Gener (depen del Govern balear que hi hagi) sigui batle. Perquè per una banda el PP no té la majoria absoluta i no podrà fer el que li passi pels nassos i per altre perquè han sortit de l’Ajuntament els regidors més problemàtics, més sospitosos de favoritismes i corrupteles, han sortit dos regidors que estan imputats (i un d’ells condemnat) per la justicia. Així i tot, encara queda roba bruta a rentar dins la seu del Partit Popular de Ciutadella. La pregunta que ningú sap contestà: En Triay posará la rentadora en marxa?, i en cas que la posi, la següent questió és per al PP, està disposat a estendrer-la?
La resposta, abans, o no, del 16 de juny, que és quan s’ha d’investir el nou batle.
Escrit per Esquitx
Comentaris recents