Normalització lingüística i mediocritat musical

Que vol dir açò de “normalització lingüística”? Suposo que ho podríem definir, més o menys, com el procés de recuperació de l’ús de la llengua pròpia en tots els àmbits de la vida social. És a dir, aconseguir que es torni a emprar el català de forma habitual als centres educatius, a l’administració pública, a la investigació científica i, evidentment, al món de la literatura i la música.
En els primers àmbits és relativament fàcil engegar el procés de normalització: d’uns anys ençà s’ha avançat bastant en aquest sentit.
Ara bé; com es pot potenciar l’ús del català a l’àmbit de la creació artística i, més en concret, de la música? No es pot obligar a ningú, açò està clar, ni tampoc imposar sancions a aquells artistes que composin en altres llengües. Aparentment, només queda una opció: aportar ajuts als grups que cantin en català. I és aquí on comença el problema. Que hem de posar per davant, la qualitat musical o el fet d’utilitzar la llengua pròpia? Que fer si cap grup un poc decent opta a una d’aquestes subvencions?
El punt de vista de l’administració, en aquest sentit, em sembla obvi: per adonar-se’n només cal escoltar alguns dels grups que toquen habitualment per les places dels pobles de Menorca (o fins i tot com a teloners a concerts multitudinaris). Evidentment, no faré un inventari detallat dels grups als quals em refereixo: crec que tots en podeu identificar algun. Sembla que el raonament de les persones encarregades de concedir els ajuts o els espais on actuar sigui: “si, són dolents, però per ser menorquins i cantar en català ja estan bé…”.
Aquesta és una bona manera de potenciar la música menorquina en català? Evidentment, no. Si volem que és faci bona música en la nostra llengua (vull pensar que aquest és l’objectiu d’una normalització lingüística a l’àmbit musical) és necessari un poc d’honestedat: si sorgeixen bons grups, se’ls ha de recolzar; als grups sense cap tipus de qualitat musical, no se’ls ha d’ajudar, ni econòmicament ni donant-los permís per actuar a espais públics.
Permeteu-me que faci una petita comparació. Abans he parlat de l’ús del català a l’àmbit de la investigació científica; idò bé, us imaginau, per posar un exemple, que algú s’adreci al Govern Balear i digui: “no tinc formació ni experiència, però em fa molta il·lusió estudiar les sargantanes menorquines i, a més, el treball resultant de les meves investigacions l’escriuria en català…”. Ningú s’escandalitzaria si a aquesta persona se li denegués no només la subvenció, sinó també el permís per acostar-se a menys de cinquanta metres de qualsevol sargantana. Tots som conscients que aquesta NO és una bona manera d’impulsar la investigació científica en català.
En canvi, si algú sense formació ni experiència musical de cap tipus, però amb molta il·lusió i un grapat de cançons en català, demana un ajut per fer un concert o per gravar un disc, la resposta de l’administració pública pot ser molt diferent…
És necessari lluitar per una veritable normalització lingüística!
No tingueu clemència amb la mediocritat musical!