Ja que hi som

Estic cansat de sentir disbarats nacionalistes. Francament cansat. I, tot i que sé que açò no alleujarà el meu cansament, m’agradaria fer algunes puntualitzacions.

Em sembla obvi (i crec que ho hauria de ser per qualsevol demòcrata) que si un estat engloba regions on es parlen idiomes diferents, només existeixen dos possibles models lingüístics que es puguin considerar justos i igualitaris per tots els ciutadans:

1. Cadascuna de les llengües és utilitzada per l’administració pública, exclusivament, a la seva pròpia zona de distribució.

2. Totes les llengües són utilitzades per l’administració pública en tot l’àmbit de l’estat.

Qualsevol altre model implicaria el manteniment d’uns privilegis, per part d’un conjunt dels ciutadans, per sobre d’un altre grup; situació totalment incompatible amb els principis d’un estat democràtic.

Desgraciadament, la democràcia es un invent recent, a la majoria de països del món, de manera que molts estats plurilingües han seguit, durant llargs períodes de temps, polítiques que no es corresponen amb cap de les dues anteriors. Aquestes polítiques es poden resumir en un sol model:

3. Només un dels idiomes de l’estat és utilitzat en l’administració pública, a l’àmbit de tot l’estat. Les altres llengües queden fora de l’administració pública.

Aquesta situació, unida als inevitables moviments de població que es produeixen a l’interior de qualsevol estat, ha produït una nova situació: certs estats compten amb regions els habitants de les quals parlen un idioma a i regions a les quals conviuen parlants d’un idioma b amb una minoria (més o menys àmplia) de parlants de l’idioma a.

Crec necessari obviar, a l’hora de buscar sol·lucions, que l’actual situació d’aquests països és el fruit de llargs períodes d’injustícia. A l’hora d’establir una determinada política lingüística, ningú ha de pagar per les injustícies comeses en èpoques anteriors. S’ha de buscar, simplement, el model més just i igualitari pels ciutadans actuals, tenint en compte la situació actual.

És possible, per tant, aplicar en aquests estats algun dels dos models que abans proposava com els únics justos i igualitaris? Evidentment, si. El més fàcilment aplicable (parlant en termes estrictament econòmics) és el primer. Però com s’aplica aquest model en el cas d’una regió x on conviuen parlants de dos idiomes diferents? Senzillament, permetent la utilització alternativa de tots dos idiomes per part dels ciutadans i dels funcionaris de l’administració pública. Açò, evidentment, implica que els funcionaris d’aquella regió estaran obligats a conèixer els dos idiomes i que totes dues llengües formaran part de l’educació pública.

Ara bé; aquest model planteja un problema: els ciutadans que visquin en una regió (anomenem-la y) habitada només per parlants de la llengua a patiran un greuge comparatiu en relació als ciutadans que visquin en una regió x habitada per parlants de la llengua b i per parlants de la llengua a; ja que els segons, en funció dels coneixements lingüístics derivats de l’educació proporcionada per l’estat, podran treballar a l’administració pública tant a la regió x com a la regió y, mentre que els primers només ho podran fer a la regió y.

Com resoldre aquesta injustícia? Des del meu punt de vista, només hi ha una manera: establint l’ensenyament d’ambdues llengües, a i b, a tot l’àmbit de l’estat. És a dir, adoptant el model 2 dels anteriorment exposats. Per aquells països amb unes característiques com les descrites més amunt, és l’únic model just i igualitari, capaç d’acabar definitivament amb el privilegis d’uns grups de ciutadans per sobre dels altres.

No hi ha dubte que alguns dels habitants de la regió y d’algun d’aquests teòrics països podrien dir: “I no seria més pràctic i econòmic retornar al model 3?”

És possible que si, no ho negaré. Però és que fer les coses de forma justa, respectant els drets de tots els ciutadans i prescindint de privilegis, no sol ser fàcil. La veritable democràcia, la llibertat i la igualtat solen ser coses complicades i poc pràctiques. I, malgrat tot, crec que tots estarem d’acord en que les hem de defensar per damunt de tot.

Escrit per Rassputin

Els murmuradors són, possiblement, una de les espècies més emprenyadores (tot i que no de les més perilloses) de totes les que habiten la vida social humana. Ben segur que gairebé tots hi heu entrat en contacte algún cop: són especialment freqüents a llocs de treball, grups professionals i altres ambients similars.

Si em permeteu, us donaré un parell de consells per protegir-vos-en.

Primer de tot, IDENTIFICAU-LOS. És evident que gairebé tothom, en alguna ocasió, ha fet algún comentari crític (potser fins i tot amb un poc de mala llet) sobre algún company. Açò, però, no ens converteix en murmuradors. El murmurador típic es distingeix, normalment, per parlar malament de tothom de forma sistemàtica, difondre rumors de dubtosa veracitat i crear enfrontaments i enemistats entre la resta dels seus companys.

Quines són les motivacions d’un murmurador?

La més òbvia és el simple avorriment. Potser no són, en molts casos, persones amb una vida gaire satisfactòria, de manera que una forma de compensar-ho és omplir-la amb xafarderies alienes.

Una altra motivació és, possiblement, l’intent d’obrir-se pas a costa dels companys. Els murmuradors no són gent especialment brillant, de manera que la única manera de sobresortir (o, simplement, de no quedar per davall) és enfonsant un poc a tots els altres. 

L’actitud dels murmuradors amaga, encara, una darrera finalitat: ells creuen possible enfrontar a tothom contra tothom conservant, per ells mateixos, una certa neutralitat de la qual podràn treure profit: es tracta del famós divide et vinces de Juli Cèsar.

Un cop identificats els murmuradors, NEUTRALITZAU-LOS.

El primer pas per neutralitzar un murmurador és no deixar-se infectar. Cal tenir en compte que la conducta murmurativa és enormement contagiosa. Aquest contagi es pot produïr per dues vies: com a defensa contra un murmurador, en un intent d’atacar-lo amb la seva pròpia arma; o bé induït pel propi murmurador, en un intent d’extreurer-vos afirmacions comprometedores sobre altres companys. S’han d’evitar, des del meu punt de vista, tots dos casos. En primer lloc, perquè convertir-se en un murmurador implica caure en un dels nivells més baixos de degradació moral que es pugui concebre i, en segon lloc (com veurem més endavant) perquè la conducta d’un murmurador sempre és contraproduent.

Una bona opció és deixar clara quina és la vostra postura. Si el murmurador us vé a contar alguna xafarderia, diguau-li, simplement, que no us interessa. No us convertiu en una baula més de la cadena de murmuracions. Es tracta, com diuen els castellans, de cortar por lo sano.

Desemmascarau-lo, però sempre de forma suau, evitant enemistar-vos amb ell i convertir-vos en l’objecte principal de les seves murmuracions. Amb una broma li podeu fer saber al murmurador que sabeu què és i què fa (li podeu fer entendre que el teniu calat, vaja).

I per acabar, no us preocupeu excessivament ni els doneu més importància de la que es mereixen. Els murmuradors, tot i que poden fer mal de forma puntual, no es solen sortir amb la seva. No crec que hi hagi gaires murmuradors que hagin arribat a llocs preeminents o que hagin enfonsat a ningú, a nivell professional o social, a través de la simple murmuració. 

Els motius del seu fracàs:

En primer lloc, que la gent no acostuma a ser tan estúpida com ells es pensen (gairebé tothom és conscient de que si algú et parla malament de tothom, també parlarà malament de tú quan no hi siguis present).

En segon lloc, i encara més important: la murmuració no constitueix una estratègia evolutivament estable. És a dir, que un murmurador només es podrà sortir amb la seva si és l’únic murmurador dins d’un grup concret, però a mesura que apareguin altres murmuradors tendiràn a atacar-se entre ells, sortint molt més a compte ser un no murmurador i quedar-se al marge.

Esper que la meva humil experiència us pugui resultar d’alguna d’utilitat.

Ja ho sabeu: si trobau un murmurador, neutralitzau-lo.

I si vosaltres mateixos sou murmuradors, replantejau-vos la vostra estratègia.

Escrit per Rassputin

Sabeu que és un crank? No, no em referesc a aquells crustacis marins que solem veure entre les pedres, quan anam a la platja.

Un crank és una persona que defensa una “teoria científica” desfasada, absurda, indemostrable o amb totes les evidències en contra.

Internet s’ha convertit en un mitjà ideal per aquesta gent: n’hi ha moltíssims, i alguns són extremadament divertits.

Aquí us deixo una selecció de les millors teories:

Cicatrices. Nueva teoría de la evolución : Aquest és el títol d’un llibre que ha escrit un erudit investigador mexicà, que afirma que nosaltres descendim d’una espècie humana hermafrodita que va viure “por millones de años desperdigada por el mundo”. La base d’aquesta teoria: “El cuerpo humano nace con cicatrices y al estudiar éstas también nos pudieran dar a conocer nuestro pasado remoto. Un ejemplo de estas cicatrices es la que tiene el varón y la cual va desde el frenillo, junto al glande, por la parte inferior del pene, por en medio del escroto hasta llegar al ano. Donde la mujer tiene una abertura, el hombre tiene una sutura. ¿Por qué? ” La resposta, evidentment, l’hauria poguda trobar en un manual d’embriologia; i potser, fins i tot, hauria pogut aprofitar la mateixa visita a la biblioteca per assabentar-se de que és possible distingir el sexe d’un individu a partir de l’esquelet. Les restes conservades dels nostres avantpassats prehistòrics idò, si són prou completes, ens permeten saber si eren mascles o femelles. Ni rastre d’hermafrodites… quina llàstima!

Cosmos y Gea. Fundamentos de una nueva teoria de la evolución : Un altre llibre interessantíssim sobre evolució, escrit per un enginyer català. Aquest senyor, en una entrevista, afirma que l’home és la ”célula madre o el prototipo de toda la evolución terrestre” i que “todos los fósiles desenterrados muestran claramente lo que son: seres posthumanos, es decir, formas surgidas de un ascendente humano y comprometidas en un proceso natural de deshominización”.

Si algun paleontòleg vol fer quadrar les evidències amb aquesta teoría, es pot arromangar, perquè haurà de destruir/alterar moooltes proves…

Avui he decidit començar un nou apartat dins el blog, que portarà per títol “Grans frases”. I és que , alguns cops, una sola frase conté més saviesa o més humor que tot un discurs.

Aquí va la primera: 

“Dios hizo el mundo en seis dias. Hasta el momento nadie se ha podido explicar a qué venía tanta prisa. Así ha quedado como ha quedado.”

Jaume Perich (Barcelona, 1941 - Mataró, 1995) escriptor i dibuixant català.

Penjat per Rassputin

(Amb el permís d’événvé, que és qui em va passar el link)

Jonh Cobra és un personatge de València conegut pel seu rap (bastant kutre saltxitxero) i que a més es dedica a penjar vídeos d’opinió dels quals la majoria promouen la violència. Resulta que un d’aquests vídeos desmentia la unitat entre pobles i províncies d’Espanya afirmant que al final tothom es baralla amb tothom. Pel mig del discurs es referia a les Canàries com a un lloc del Congo, metàfora de la distància a la que es troba de la península. Això va desencadenar un pique virtual amb un “macarra” analfabet de les Palmes que es fa dir “el Batu”. Des de fa com a mig any, es van acomulant els vídeos de desafiament del batu contra johncobra, i pel mig ja s’hi han ficat una sèrie de personatges que també volen barallar-se amb ells o que senzillament se’n riuen. El batu va aparèixer fins hi tot a un programa de televisió, a nivell provincial, on john cobra va provar a xerrar per telèfon però al final l’episodi va acabar amb una interestel·lar actuació del batu per exhibir la seva destresa a la hora de lluitar ( un espectacle que demostra el baix coeficient mental d’aquest pobre noi, que està al límit de ser subnormal).  I bé aquí vos deixo un parell de vídeos de cadascú per a que pugueu fer-vos una idea de la dimensió paral·lela en la que viuen aquests personatges. De john cobra n’he escollit un que no té a veure amb el pique però que vos donarà una idea del entranyable personatge que pot ser quan vol, i ho dic així perquè el fill de puta m’ha fet riure i tot. I l’altre vídeo no és el pitjor del batu, si no que és el millor que he trobat, ja que ell i el seu amic “el presa canario” s’ho han currat bastant , ja voreu…

escrit per (gemec)           

Seguint en la meva línia de mofa gratuïta i cruel envers les religions (cosa per la qual els creients m’haurien d’estar agraïts, ja que, aguantant-ho estoicament, fan punts per l’altra vida) aquí us deixo aquest curtmetratge de Javier Krahe.

Preneu-ne nota. 

Penjat per Rassputin

Seguint en la línia faltona cap a les religions que vaig encetar amb un polèmic article, fa un temps, aquí us deixo aquest genial gag de Faemino y Cansado. Aquells que reben, en aquest cas, són els budistes, però la idea és igual de vàlida per qualsevol altra religió.

A disfrutar!

Penjat per Rassputin